4 - DEL FONTANIL AL PAS DE LA PRUENCA

El meu viatge fins arribar al pla de les Mijanes on entrego les meves aigües al riu Brugent el dividiré en quatre capítols.

4 - del Fontanil al pas de la Pruenca
5 - del pas de la Pruenca al Moli de Sant Pelegrí
6 - del Molí de Sant Pelegrí al pas de la Cota
7 - del pas de la Clota al Moli de Vilamala
8 - del Moli de Vilamala a les Mijanes.

El lloc on ens trobem ara he remarcat ja anteriorment és on realment començo a tenir aigua constant que em ve aportada per la font del Fontanil o font Sa Nil. El seu cabdal no és uniforme i minva i creix amb la sequera o les pluges periòdiques. Sota mateix del ràfec de pedra tosca que emmarca l’actual saltant va haver-hi molts anys ha el molí d’en Sala que desprès més modernitzat en Francesc Arnau del Fontanil, va traslladar a la part alta construint-hi una gran bassa que emmagatzemava l’aigua de la font i feia moure les moles i turbina. Baixant i a la dreta, justament on desemboca el torrent de la Fàbrega, jau tot fent-me companyia una vella roda de molí.

I ja amb l’empenta i força que em dona l’aigua de la font, començo el meu viatge regant els boscos de ribera de la Pruenca.

Voldria fer una petita parada en un lloc que em porta records encara no molt llunyans. El seu nom és el Molinot. Antigament hi havia un petit moli i era el lloc preferit per Mercè Bayona (1903-1972) per aïllar-se del brogit i la feina de rem i escriure la seva obra poètica. Encara recordo la seva imatge quan a l’any 1944, amb el paper sobre les seves llargues i negres faldilles va escriure aquest sonet que va dedicar al seu fill Narcís.

“ EL CASCADEIG DEL MOLINOT

Comença el Maig, la tarda és perfumada
amb el sol esplendenta i el blau cel
deixem un xic la casa ensomniada
enduts pel nostre freturós anhel.

Podrem seguir guiats per la bellesa
vora el dolç cascadeig del Molinot
que, als raigs de sol sa cabellera estesa
té un brillejar majestuós i ignot

Sembla un vesper d’escumes i maragdes
sembla els farbalans de llargues faldes
que rumbegen les fades a la nit

I pel brancam, com músics d’una orquestra
els rossinyols festegen la floresta
mig amagats entre un gran arç florit”.


No fa molt, en Joan Arnau i Serra de les Planes va retre homenatge a la poetessa amb uns versos que va llegir per primera vegada a l’Església de Cogolls a l’any 2004 i que estan recopilats al seu llibre el riu Brugent i el seu entorn

EL RIU I LA FONT
(Recordant Mercè Bayona)

Pel mig de les penyes
l’aigua regalima
de dalt de la font
i amb freda abraçada
s’hi entrega encantada
mig morta de son.

No ploris fonteta
el torrent li diu
jo no sóc la meta
el teu llarg camí.
Pel mig de les branques
obriràs les tanques
del teu fred destí.

I el riu l’acarona
i xucla amb tendresa
el nèctar cantant:
Vine amb mi, no ploris,
que perquè no moris
baixarem cantant.
Dóna’m l mà nina
en senyal de pau.
Les mans fort es prenen
s’abracen i neden
fins caure gorg blau.

I en el curt viatge
fins a l’altra gorga
estenen un vel.
La Mercè s’ho mira
plora, riu i els tira
petons de del cel.

No sé què tenen els humans que amb quatre paraules, però col·locades cadascuna al seu lloc expressen en un moment el que nosaltres, els que diuen no tenim ànima, tardem dies, anys o potser segles. I dic tot això per explicar un xic el que produeixen les meves aigües en trobar-se un obstacle pel camí. Ells, els humans ho anomenen “gour” i ho defineixen com concrecions en forma de resclosa que són el resultat d’incrustació del carbonat de calç que porto en dissolució sobre els obstacles vegetals o de tota mena que vaig trobant en el meu camí. Si passen anys sense cap torrentada forta aquestes rescloses es van fent grans fins convertir-se en petits gorguets que es van omplint de petits sediments i ajuden a clarificar l’aigua que en passar per entre els arbres, agafa aquest color blau-verd que m’és tan peculiar.

Saltant de “gour” en “gour” i aumentat el meu cabdal per l’aigua dels torrents de can Masot,can Farriol i la Ribota arribarem al pontet de la carretera de terra que uneix la de Cogolls amb les terres de la Pruenca

Un xic més avall del pont rebo les aigües de la font de la Rebeja que també han format un ràfec en caure d’uns deu metres d’alçària.

En començar aquest capítol heu pogut veure unes fotografies de la cova del Fontanil, d’el bosc de ribera, del saltant del Molinot i d’uns “gous” .

Fins ben aviat

3 - HISTÒRIA D'EN PERE CUFI TAMBE CONEGUT COM EL BRUIXOT D'OLOT

Vaig deixar la meva autobiografia just en arribar al gorguet que es forma sota el Fontanil.

En arribar a aquest lloc em ve a la memòria la trista història d’un bordegàs nascut a les Encies i que guardava el bestiar del molí.

Moltes vegades per guardar-se de la pluja s’endinsava a la gruta que forma el saltant del rec i m’explicava coses de la seva vida, una ben trista vida, segons ell. Tot d’una vaig deixar de veure’l. Em van explicar que ... ... però serà millor que llegiu el que d’en Pere Cufí, així es deia el vailet, va escriure inspirant-se en la transcripció literal dels documents del seu procés pel frare Nicolau Nolasc d’Olot, en Joan Arnau i Serra amb el pseudònim de Janot d’Hostoles.

ROMANÇO D’EN PERE CUFI, TAMBÉ CONEGUT COM EL BRUIXOT D’OLOT


Déu vos guardi a tots, amics.
avui us vull explicar
les penes i desventures
d’un noiet que van penjar.

En Pere Torrent es deia
i l’hi deien en Cufi
Va néixer a Les Encies
i a Sant Feliu va morir

Llavors no hi havia escola
feina hi’via a treballar
de sol a sol llaurant feixes
o les vaques pasturar

No és estrany dons, que a les cases
de Déu no hi hagués temor;
venent l’ànima al dimoni
semblaven viure millor

Per comprendre com vivien
dels qui manen cal parlar:
s’emportaven la riquesa
robant cases, plata i pa.

Al començaments de segle
d’aquell segle dissetè
governava les Espanyes
el reiot Felip tercer

Com que regnar no volia,
tot en mans ho va deixar
del molt famós duc de Lerma
mentre ell anava a caçar

Aquest duc va ser famós;
Cardenal fou nomenat
per salvar-lo de la forca
a que estava condemnat

Els joglars de tot Espanya
cantaven una cançó
explicant perquè va haver-hi
la injusta nominació

“Al mayor ladrón de España
para no morir ahorcado
el Santo Padre de Roma
le vistió de colorado”

Coneixent ja un xic l’Historia
tornarem a les Encies
on Cufí marxa a Cogolls
tal com fa set dels vuit dies

A la font de la Rebeja
fa un glopet d’aigua i s’en va
al Fontanil on la feina
de guardar porcs sempre fa.

De prompte sent a la boca
quelcom que li fa molt mal
- Vatuadéu quin mal més cafre
m’està fent aquest queixal.

- Al dimoni donaria
l’anima per no patir
ja que el mal que ara jo sento
no el puc quasi resistir

Sortint darrera una penya
Corrua se li apareix
Corrua n’és un dimoni
que tot de vermell vesteix

- Si em promets, diu en Corrua
de posar-te al meu servei
jo d’aquesta malaltia
ja t’en donaré el remei

En Cufí li fa promesa
pensant – ja m’apanyaré -
quan aquest vingui a buscar-me
ben amagat estaré.

I amb la sang li firma el tracte
de vermella lluentor
en Corrua salta a l’aigua
i es confon amb la foscor

I en Cufí va passant els dies
mesos i mesos i un any
i un altre any i encara un altre
sense malures ni dany.

Ja no recorda en Corrua
ni el paper que va signar
i al poc temps amb la “llimoca”
ja s’en posa a festejar.

Anna Rovira s’en deia
la “llimoca” de Rupit
te fama de dona bruixa
i en té la senyal al pit

Un dia el jutge la crida
a n’ella i a n’en Cufi:
els culpen de bruixeria
turment els faran patir

En Cufi tem la foguera
i el foc de l’Inquisició
- No em cremeu, no, els hi deia
el foc m’espanta i fa por

- Com que jo no soc pas clergue,
clergue de l’Inquisició,
voldria que tu et salvessis
li diu el jutge major

- I a tu t’en faig la promesa
com a jutge i com botxí
que si delates la dona
turment no et faré sofrir

Cufí els hi explica mentides
amb molta imaginació
de viatges dalt l’escombra
fins el lloc de reunió

Ballades amb altres bruixes
batudes d’aigua , eixir llops,
i pedregades i pestes
més d’un centenar de cops

L’engany que el jutge li para
n’ha resultat profitós
ara ja’n tenen la prova
i els poden penjar tots dos

En veure l’embusteria
Cufí ja arranca en un plor…
ell diu que ho deia per riure
per pairar-s’en del dolor

Ja li apliquen la cordella
qu’és turment de fer patir
els ossos l’hi carrisquegen
i la mort ja veu venir

Ja el porten fins a la forca
els ulls tapats amb un drap
el dogal d’espart i llana
el botxí li posa al cap

Sota la forca hi ha un home
que en porta a la ma un paper
i en sentir l’Ave Maria
fuig i marxa pel carrer

Una veu crida – Corrua
on tens el teu servidor ?
- Està en braços de Maria
que és la Mare del Senyor

La farum de foc i sofre
s’escampa per tot arreu
mentre a la forca un pobre home
entrega l’anima a Déu.

El dia que el van penjar
de Novembre el setè dia
van penjar un desventurat
que el seny mig perdut tenia

N’era President llavores
de la Generalitat
el conegut Lluis de Tena
últim any del seu mandat

Onofre de Reart , el Bisbe
per Cufí estava resant
i des de dalt del seu trono
benediccions va donant

En Pere Torrent “Cufi”
va pagar amb la seva vida
el ser un xic curt de gambals
la ignorància i la mentida.

... ... ... ... ...

Si un dia aneu a les Planes
que està pels voltants d’Olot
trepitjareu les empremtes
que va deixar-hi el bruixot


JANOT D’HOSTOLES
HIVERN 2005

Fins ben aviat

2 - DEL MEU NAIXEMENT AL FONTANIL

Com us deia a la meva presentació, tan sols sóc riera a partir del saltant del Fontanil, però encara avui dia espero amb una certa impaciència que les pluges de primavera i tardor em facin arribar, omplint els petits torrents i rierols, les fulles ja mortes dels boscos que m’envolten, el color marró de la terra, la grisor de la pedra i la flaire del bestiar i l’herba dels prats de la Llereda,la Peça. El Vilar, el Noguerot, Plà Buscàs, la Catedral i la Teuleria pel costat del Serrat de les Medes. I els molts records d’aquella gent que habitava a redors de la serralada que uneix Puig Alder amb el castell d’Hostoles.

I recordo els estadants del Portet, de Masdéu, de la Canova de Martí, de ca l’Oliver, de ca l’Hosta, del Sitjar i de les Comes. I m’esgarrifo i voldria oblidar els espeternecs dels volcans del Traiter i Puig Rodó vessant foc i lava pels meus voltants. I admiro el valor d’aquells valents que amb tanta honra i honor van defensar Puig Alder i el castell d’Hostoles.

La orografia ha fet que cases tan estimades com la Panosa, el Traiter, la Codina, l’Estanyol d’amunt i l’Estanyol d’avall vessin les seves aigües al torrent d’Aiguavella que les porta al riu Brugent a Sant Feliu i, haig de confessar-ho, em causa una certa enveja. Em sembla com si el Creador m’hagués robat quelcom que jo volia.

I quan l’arc de Sant Martí uneix el Serrat de les Medes amb el del Puig del Moro allà entre la Salut i el Far, les torrenteres es van escolant fins a convertir-se en un senzill fil d’aigua que acaba xuclant la sorra del meu llit. I amarant la terra espero, encara que sigui gotejant, arribar al Fontanil i unint-me a l’aigua del saltant de l’antic molí continuar, ara ja amb la llera plena, fins el meu destí.


No hi ha en la font doll de perles
ni pels torrents clars espills
els terrers mostren esberles
i de set ploren els grills

( Mercè Bayona )

Fins ben aviat

1 - PRESENTACIÓ

Permeteu-me que em presenti: el meu nom és riera de Cogolls. Soc un petit rierol amb aigües clares i fresques que , si voleu, us acompanyaré per aquests bonics paratges de les Planes a la baixa Garrotxa.

Trepitjarem conreus i boscos, prats, pollancredes ,alzinars, rouredes de fulles grogues i amb el fons musical dels esquellots del bestiar que remuga a la muntanya i el cant dels ocells del pla, anirem baixant sense fer dreceres fins trobar el meu germà gran, el riu Brugent.

Si bé fa molt poc temps que la gent de fora l’entorn em coneix (jo diria des de que es pot arribar a la meva llera amb auto o qualsevol vehicle motoritzat), ja fa molts anys, concretament cent deu, l’incansable viatger i cronista Cels Gomis, em va definir així:

“La riera de Cogolls, naix, una de les branques a la font de la Canaleta , prop de la Codina, i l’altre a la coma dessota el Puig de Tosca, i s’uneix a la riera de les Encies part amunt de les Mitjanes, prop de la desembocadura d’aquesta, que desaigua a la vora esquerra de la riera de les Planes, dessota el veïnat de la Pocafarina.

Lo curs d’aquesta riera deixa el puig de Sant Salvador i los Tres Turons a la dreta.

Més avall de la iglesieta parroquial de Cogolls, en lo lloc nomenat los Fontanils, hi ha unes boniques coves d’estalactites formades per les aigües de diverses fonts que tenen el poder incrustant molt superior al de les aigües de Sant Miquel del fai. Totes les herbes que hi creixen queden al poc temps petrificades. Una branca de romaguera, una fulla, una mota de molsa, qualsevol cosa que caigui al fons de la cova, se cobreix de seguida de una capa de calissa.

A les coves dels Fontanils s’hi troben pedretes del tamany de faves que no son més que capes concèntriques de carbonat de calç dipositades a l’entorn d’un granet de sorra o de terra.

Més avall dels Fontanils, prop del moli dels Murris, hi ha també altres coves de calissa concresionada, mes no són de molt tan boniques com aquelles. Damunt d’aquest moli hi ha l’ermita de Sant Pelegrí.

Totes aquestes valls tenen punts de vista deliciosos i gran abundor de fonts. Llurs vessants ne són cobertes de boscos de roures i alzines i a l’estiu s’hi disfruta d’una temperatura agradable.

Quan estigui cobert de neu, aquest país deu presentar un magnífic aspecte. Jo no he tingut la sort de veure’l amb tots los esplendors de l’hivern, perquè el passat no ha caigut ni una nevada, cosa que els vells diuen en llur vida no havien vist”.

Ja veieu l’opinió d’en Cels Gomis. Ell em va conèixer en uns temps on totes les fonts rajaven un bon cabdal fins el punt que molt a prop del meu naixement hi havia abundor de peix i crancs. Ara malauradament el meu llit pedregós no porta aigua fins a rebre la de l'abundosa font del Fontanil.

Estic una mica cansada i atabalada d’aquesta meva primera intervenció. Com es nota que els anys i la falta de costum m’han quasi regirat el cervell i han fet que les idees se’m amunteguin i no tinguin la cohesió i fluïdesa que jo voldria. Deixo aquesta introducció, que podríem definir com la meva autobiografia, i us faig promesa de que molt aviat escriuré una pàgina més de la meva, freda, bellugadissa, alegre i saltirona vida.

Fins ben aviat.